En la cuerda floja: redescubrint a Johnny Cash

Per aquells que no hagin vist aquest biopic sobre Johnny Cash, siusplau, que ho facin. Als que ja l'han vist, els hi deixo un parell de cançons d'ell.

Buenas noches, y buena suerte

AL final m'he decidit a fer el comentari de la pel·lícula. Buenas noches, y buena suerte (Good night. And Good Luck) es un exemple de com hauria de ser el periodisme. Ens mostra l'ofici pot estar realment net d'ideologies, obstinat en anar contra el poder en quant fa una cosa malament, no justificable. És l'essència del que hauria de ser el periodisme, i no el negoci en que s'ha convertit.

El film ens situa als anys 50 del segle XX. Guerra freda. Als EUA s'ha desfermat l'anomenada caça de bruixes, la recerca de qualsevol persona fos sospitosa (o no) de tenir simpatia pels comunistes. El senador McCarthy és el responsable d'aquest període fosc de la història nord-americana.

Era l'any 1953 quan l'equip del "See it now", de la CBS, decideix mostrar el cas de la destitució d'un membre de l'exèrcit, el tinent d'aviación Milo Radulovich. perquè segons el Comité d'Activitats Antiamericanes (dirigit per McCarthy) el seu pare i la seva germana teninen simpatia pel comunisme. Acte seguit, la maquinària estatal es posa en marxa i comença una campanya contra el director i presentador del programa, Edward Murrow. Entre altres coses, l'acusen de comunista.

L'equip del "See it now" posa en marxa una sèrie de programes sobre la caça de bruixes, entre els quals hi ha un dedicat al senador McCarthy, així com un altre pel que aquest es pugui defensar. Al final, es va veure qui tenia raó i McCarthy va acabar "de patitas en la calle".

Altres lectures paral·leles, molt aplicables a avui en dia, és la venda de si mateixa que fa la televisió, als anunciants. Un moment memorable 4s aquell en que el director de la cadena ii diu a Murrow "la gente quiere divertirse, no una lección de civismo". Això es pot enllaçar avui en dia amb la programació de les cadenes, on la informació ha anat perdent pes dia a dia i la teòrica vocació de servei públic ha quedat en això, teòrica.

En quant al aspectes tècnics del film, l'ús del blanc i negre és un encert, ja que permet centrar-se en el que explica, no en altres aspectes. A més, permet que l'ús de peces de video reals de l'època no "cantin" amb la resta del metratge en color.

"El vidio"

"El vidio" (dir amb veu de Llill Beltran al Tres pics i repicó) de Taller de tele d'aquest curs, fet amb la cura suficient per quadrar més o menys lletra amb imatges. Fins i tot surten les palmeres del darrer informatiu, trobades mitjançant aquesta gran eina anomenada Google. Fins aqui hem arribat, de moment, ara només queda la crítica de tele i el tiberi de dilluns.

El còmic productor

Aquest és el Sr. Flipy. Encara que no ho sembli, és propietari d'una productora de televisió que ara mateix té en cartell Muchachada Nui i La hora de José Mota a la 2 i la 1 respectivament.
Fundada l'any 1999 per Enrique Pérez Vergara (Flipy), Rafa Pérez Vergara y Jorge Torrens, Hill Valley Producciones Audiovisuales deu el seu nom al poble on transcorren les aventures de la trilogia de Regreso al Futuro.
Poc a poc ha anat creixent, des dels seus inicis com a "videocliparies" fins a tenir programes en cartell.
Se que aquest post es curt i cutre, però serveix per evidenciar que encara que tot sembli fosc, encara hi ha vida allà fora.

Sobre la ficció Made in Spain

Nota: faig aquest post inspirat en el de l'Alejandra, que parla de Mad Men, una sèrie amb majúscules.

Allò de que Spain is different ho sabem tots. Si no som el país amb més Guerres Civils d'Europa, poc ens falta, tenim un rei que no es de la dinastia autòctona, vam passar 40 anys amb el tio Paco sense que ningú el fes fora (al contrari del nostre veí peninsular), vam adoptar una reina grega (els grecs van fer fora al seu rei) i un llarg etcètera de coses que fan d'Espanya un país diferent. I la televisió no serà menys.
Des de fa anys, a Espanya s'ha optat per copiar fòrmules estrangeres com Urgencias (que passa a ser Hospital Central), Bea la fea (remake d'una telenovel·la de similar nom), l'acabada d'estrenar Doctor Mateo (Doc Martin + Doctor en Alaska) o la propera La chica de ayer (basada en la britànica Life on Mars). També s'han creat productes propis que han tingut un gran èxit d'audiència com Médico de Familia o Los Serrano, per exemple, i que a més s'han exportat a altres països europeus. Com deu estar la cosa per allà!.
Totes aquestes sèries guarden un element comú, són cutres. Cutres en el sentit de que no hi ha comparació possible amb les grans produccions britàniques o americanes. Els decorats que allà tenen semblen de veritat i no de cartró pedra (només cal mirar les parets de l'hospital de House i comparar-les amb les de la taverna de Los Serrano), els guions són imaginatius (d'allà han sortit sèries com Twin Peaks, Canción triste de Hill Street i d'aquí sèries costumbristes) i els actors... no cal ni dir-ho. Els millors actors espanyols (o millor dit, els que són a Hollywood), mai han trepitjat una sèrie espanyola, metre que per allà han passat tots per les sèries. A més d'un temps fins ara, gràcies a la TV per cable, allà s'han signat productes més arriscats com ara Los Soprano, L, Queer as Folk o Californication. Aquí continuem a la sitcom mentres als llocs on es fan productes que després es venen arreu es juguen els cuartos apostant per nous formats.
Una professora ens va dir als allà presents que els EUA ens treien 40 anys en temes televisius (gràcies al tio Paco i el poc desenvolupament del mitjà que va permetre), però amb espectadors poc crítics i guions com els actuals, d'aquí 40 anys ens treuran 80.

Twin Peaks:


Doctor en Alaska: